Osona

Siluetes femenines

  • Actualitzat:
  • Creat:

Article de Miquel Ylla, publicat avui divendres a El 9 Nou.

En aquests temps, en que el feminisme és una qüestió present i en que celebrem el Dia Internacional de la Dona, vull parlar-vos d’unes meves parentes, l’Antònia, i la seva germana, la Soledat. Formaven part de la intel·lectualitat vigatana dels anys vint del segle passat; més de cent anys, que són molts, o pocs segons es miri. Antònia, la tia besàvia, era la gran, tot i que només es portava nou mesos amb la Soledat, la besàvia dels meus fills. L’Antònia era decidida i xerraire i li agradava escriure. La Soledat, en canvi, era tímida i callada, tenia facilitat pels versos i li agradaven els rodolins. Eren orfes de mare a la infantesa; el seu pare tornà a casar-se aviat. Com que eren de família benestant, les nenes van rebre una bona educació, anaven al col·legi de “les Beates”, a la plaça de la Catedral de Vic. Més tard, la guerra va dispersar la família, l’Antònia es refugià a Marsella i després a Roma,  mentre que la Soledat, esposa del doctor Ramon Serra, se n’anà a Vernet les Bains, als Pirineus Orientals.

            Us parlaré més de l’Antonia, és la qui va tenir més protagonisme. L’any 2007, la sala de La Columna de l’Ajuntament de Vic va acollir una conferencia del cicle “Memòria femenina d’una ciutat”. L’acte va ser presentat  per la aleshores regidora de Benestar Social, Anna Bonafont, i per l’escriptora Pilar Cabot (Vic, 1940-2017), que havia de pronunciar la conferència, però que va cedir la seva intervenció a Carme Rosés, membre de la Comissió de Lectura Pública de la biblioteca Joan Triadú. Es parlà d’Antònia Bardolet i Boix, (Vic, 1879-1958, enterrada a Borredà on la família hi té la casa pairal), una vigatana que va lluitar pel país i pels drets de les dones, que va escriure i traduir poemes i llibres, i que era una gran defensora de l’Esperanto (L’any 1924 se celebrà a Vic un congrés sobre aquesta llengua internacional promoguda per Zamenhof, un oftalmòleg jueu de Varsòvia. Del congrés se n’edità un llibre: Kongreslibro, Kataluna Esperantista Federació, Vich 8-9-10 junio 1924).

            La conferència sobre Antònia Bardolet està recollida en el llibre de Pilar Cabot: Memòria femenina d’una ciutat, editat per l’Ajuntament de Vic (2007). En el pròleg, Pilar Cabot dóna les gràcies a la Sra. Margarita Alberch (Girona 1924, Vic, 2017), la meva sogra, neboda política de la biografiada, era un pou d’erudició i en recordava moltes anècdotes.

            Siluetes femenines és el títol d’un dels llibres de l’Antònia (Vich, Gazeta Montanyesa, 1913, Biblioteca d’autors vigatans). La presentació és de Jaume Collell, canonge, periodista, poeta i escriptor (Vic, 1846-1932). Podem llegir-hi unes coses interessants: “Jo crec que si a alguna de les nostres conciutadanes els entrés un xic això del feminisme cultural que ara s’estila i volguessin deixar per una estona l’agulla per la ploma... Perquè sóc de l’opinió que el nivell de cultura literària a Vich, és més elevat en la dona que en l’home... Perquè les noies de Vich van més temps a l’escola que els nois...” (El pròleg, que surt com a presentació, està escrit en català antic que he modificat per fer-lo més entenedor).

            Siluetes femenines és un recull de narracions que —com escriu el canonge Collell —estan fetes en molt de gust i les recomano als abonats de la Gazeta Montanyesa, començant per la primera que és per a mi la de sentit més delicat i d’emoció més intensa.

            La primera narració duu per títol “Desilució”. És una vivència on l’autora recorda la mort de sa mare: “A la claror rogenca dels vuit ciris que rodejaven el llit, vegi son rostre esblaimat, ses mans esllanguides no s’alçaren per acaronar-me, els seus ulls tampoc s’obriren per mirar-me, ni sos llavis me somreien...” “Quan vaig sentir l’opressió d’una mà forastera i una veu que em deia: la teva mare és al cel, sigues sempre bona minyona. Mon esquifit enteniment dels cinc anys no aclarí lo que aquelles paraules significaven... La mare és al cel? Com pot ser fora si la veig aquí” I després la desil·lusió, l’arribada de la madrastra, doncs el pare li promet que tornarà amb la mare: “Doncs que no ve la mare? I el pare apartant-me suaument me respongué, signant-me a una senyora que al seu costat tenia, —és aquesta la teva mare, nena.”

            L’últim capítol del llibre recull unes notes de viatge: “Desitjosa de conèixer terres forasteres, temps feia que cabdellava projectes per aconseguir mont intent, quan sortosament va oferir-se propicia ocasió amb el congrés mèdic de Londres (1913) on podia anar ben acompanyada”. Passa un dies a París, descriu tot el que veu i fa una dura crítica a les presumides dones amb qui es creua pels carrers. Després arriba a Londres: “Admirava el sumptuós  monument aixecat a la memòria del príncep Albert, marit de la reina Victòria, quan un curió espectacle va sorprendre’m. Era una ordenada corrua de dones, cada una portava un gros cartell en el qual s’hi llegia una protesta sobre el tractament que el govern anglès dóna a les sufragistes.” (Feminisme lliberal sufragista que reivindicava el dret de vot de les dones; Emmmeline Pankhurst era la gran referent britànica del moviment). “Dins l’Albert Hall no podia treure’m del pensament la processó de sufragistes. Sentia admiració per la dona que defensa una idea i que per ella sap morir.”

            L’any 1923, la Revista de Vich (impresa a la tipografia Balmesiana) publica El defensor del silenci de M.E. Henry Ruffin, traduïda de l’anglès per Antònia Bardolet, una novel·la llarga, 261 pàgines, sobre el secret de la confessió.

            Parlar avui de feminisme és desitjable i just: home i dona amb els mateixos drets. Fa cent anys no era així. Per això anima poder recordar una conciutadana vuitcentista que ja sobresortia.

            Acabo amb les paraules de cloenda de la conferència de Pilar Cabot sobre Antònia Bardolet, que precisament fan referència al record: “ Vic va covar moltes boires abans d’incorporar la primera dona a la seva, la nostra, Galeria, L’oblit és una planta que creix als peus de les tombes. El record és una flor que creix en els cors i en els perfums.”       

 

Miquel Ylla

Metge cardiòleg jubilat i secretari d’organització del PSC a Vic.